El running és una paraula anglesa què es
refereix a l’activitat de córrer, i es pot vincular a un nivell competitiu o a
un nivell de pràctica amateur. D’ençà
uns anys, aquesta activitat ha patit un canvi d’imatge publicitària i un èxit exponencial.
Alguna de les causes d’aquest èxit ha sigut el recolzament de grans campanyes
de màrqueting amb una base fonamentada en la dedicació al cos. Aquest fet ha
provocat una difusió massiva d’aquesta activitat entre gran part de la població.
Així doncs, actualment podem afirmar que el running
es troba en el zenit de la seva popularitat. Ara bé, se’ns planteja una
contradicció sobre el concepte actual referent al running específicament amateur.
D’una banda, tot
i no estar en contra de la pràctica d’aquesta modalitat de running, des del nostre parer, l’increment de forma descontrolada
d’aquesta activitat, ha suposat una diferenciació abismal d’aspectes
qualitatius entre les pràctiques que fan els professionals de l’atletisme, i aquelles
que realitzen alguns iniciats d’aquesta activitat. En aquest sentit, i en
diverses ocasions, ens hem trobat amb exemples de gent no versada, la qual pràctica
el running sense un mínim coneixement
previ sobre la matèria. http://saludbarcelona.com/2014/09/26/consejos-para-incorporarse-al-running-amateur/. Al seu
temps, aquesta gent iniciàtica es veu a si mateixa totalment preparada per a
córrer grans distàncies tan sols per haver comprat o adquirit tots els
complements que envolten a la pròpia activitat. Al respecte, podem dir que
l’hàbit no fa al monge, i així mateix, cal tenir en compte altres aspectes de
contingut que siguin més importants per a la salut, com per exemple iniciar i
finalitzar el running amb estiraments
adequats, saber si una persona excessivament grassa pot començar a exercitar-se
en carrera o ho ha de fer caminant, o
talment, escollir un espai de pràctica en un entorn proper a la naturalesa i
sense una excessiva contaminació urbana, entre d’altres. Hom sap que és bo i
saludable realitzar esport, com per exemple el cas que exposem, però fins i tot
a aquest nivell no professional, si no es desenvolupa de forma correcta i
tècnica, es poden presentar problemes futurs de salut.
En un altre
àmbit, i anteposant de forma accentuada que volem salvar les distàncies entre
el running i el nostre sector, és a
dir, l’arxivística i la gestió documental, podem afirmar que trobem
paral·lelismes. D’una banda, estem totalment d’acord en donar a conèixer els
arxius i la gestió documental a la ciutadania i als sectors no relacionats amb
l’arxivística, és el concepte (open
archives). Amb tot, hem de saber explicar de forma detallada i concreta que
no s’ha de confondre l’accés obert als arxius, amb la voluntat de practicar
arxivística sense coneixements previs. Al respecte, no volem que aquesta afirmació
expressi una connotació marcadament elitista, però al igual que molta gent
pràctica running sense haver fet mai
esport, observem que usuaris i personal d’altres sectors no especialitzats en
arxivística o en gestió documental, realitzen funcions pròpies del nostre
sector sense consulta professional prèvia.
En aquest sentit,
amb una pressa de decisions sense la preparació adequada es poden produir
futurs errors o marcades oscil·lacions envers la planificació estratègica sobre
la gestió documental, així com greus deficiències en els passos a seguir durant
l’acció dels diferents processos documentals que recorren els documents durant
el cicle de vida dels mateixos. En diverses ocasions, aquest personal no
especialitzat, d’una banda intenta realitzar massa funcions arxivístiques alhora
(ja seguint ordres de caps i directius o de motu
propio), i d’altra banda, intenta executar activitats no incloses dins l’àmbit
de la seva preparació professional o acadèmica. Aquest fet té com a
conseqüència directa la deixadesa de tasques no resoltes, o talment finalitzades
però d’una forma completament errònia. Així doncs, denunciem l’intrusisme
professional, la mala praxis, i la falta de rigor i tecnicisme d’agents no
especialitzats.
Per aquells que
puguin argumentar que els arxivers som massa puristes, els hi hem de dir que
mai hem estat en contra de la col·laboració. Sense cap mena de dubte, ja que a
diferència del que es pugui pensar, la nostra professió té una gran història de
cooperació i col·laboracionisme. D’aquesta manera, els arxius es relacionen amb
sectors tan diversos com el dret, les tecnologies de la informació, o inclús
podríem dir que el periodisme, entre d’altres. Tan sols estem en contra del
concepte de l’arxivística com a moda popularitzada que no segueixi unes línies
d’actuació homologades i anteriorment analitzades, planificades i concretades
per individus, institucions, organismes o col·lectius amb una àmplia preparació
en arxius. Estem en contra d’una imatge distorsionada, o d’una popularitat
caduca i efímera de l’arxivística i la gestió documental, tal i com es podria
donar en un temps futur amb el running
amateur si aquesta pràctica no té un recolzament i una mínima formació tècnica
de l’atletisme professional, o de camps com la fisioteràpia o la dietètica,
entre d’altres. L’arxivística no és una moda popular, per a molts professionals
del sector és una ciència.
Per tant,
reivindiquem la importància de que els arxivers i els gestors documentals fem
arribar a la ciutadania i als diferents sectors professionals, què és allò que
fem i quins són els nostres valors, és a dir, que ens coneguin i ens entenguin
en profunditat amb un llenguatge senzill i entenedor. Una arxivística a peu de
carrer perquè les organitzacions, però també els particulars, puguin saber
quines són les diferències entre contractar serveis qualificats i serveis no
qualificats. En definitiva, difondre al
conjunt de la societat una afirmació ben clara i nítida: no som pas running amateur mal executat, sinó un atletisme
professional proper a la gent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario